El sentit de la vida és zero o és deu. Què vull dir amb això? El sentit de la vida és un invent que ha creat la moral de l'ésser humà per ser més feliç. Quan ens plantegem temes profunds, el més senzill és anar a l'arrel de l'assumpte i un cop allà entrar-hi al fons. Com ser viu igual que una planta o un animal, ten sentit? La pregunta en si sola, és absurda. Per exemple, la vida d'una formiga té un sentit vital per ella o la del gessamí o la de l'alga. No fa falta respondre a aquella pregunta, per això la de l'ésser humà tampoc. És això dolent? No. Li vols donar un sentit a la teva vida? Dona-la, però quan naixem aquest sentit en si o de manera innata, no existeix. Repeteixo, és un invent que ens hem donat a nosaltres mateixos, per sentir-nos superiors a la resta de les espècies. Si vols li pots donar un sentit si això t'hi dóna la felicitat. Per exemple, el meu sentit d'haver existit és aquest. Bé aquell és el que tu creus o t'han fet creure o per x motius has arribat a aquella conclusió. No obstant això, si et pares a pensar, t'adonaràs de l'absurd d'aquella pregunta. Dotar a la teva vida d'un sentit no és bo ni dolent. És humà i és normal que l'hi vulguem donar un sentit a la nostra existència en aquest món. Si li dono un sentit seré més feliç a la vida? Depèn. Et pots frustrar si no arribes als teus objectius, si et quedes a la meitat o si no és el que esperaves, per exemple. Si dotar d'un sentit existencial a la teva vida et farà feliç, fes-ho, no hi ha cap mena de problema. No ho portis com una passió: "Aquell és la meva finalitat i sense ell seré infeliç". Això no. Ja que com he dit la qüestió en si és absurda, pel fet que la vida no té sentit per se. Aleshores això és dolent? No. Que la vida no tingui sentit, ni és bo ni és dolent, simplement és. És com preguntar-se si és bo o és dolent que l'aigua estigui composta per dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen.