Introducció

Fa uns anys, 2016, Anna Gabriel exdirigent de les CUP's i exdiputada del Parlament va donar unes opinions sobre la pertinença dels fillis, filles i fills. Va fer un símil amb les tribus o les comunes. Molta gent se li va llençar a sobre. Ara en ple 2024 i després de rumiar molt realitzaré les opinions al respecte: prendre la decisió de donar a la vida uni filli, una filla o un fill.

Tenia raó Anna Gabriel o tenen encara raó aquelles paraules?

No. Penso que és una opinió molt poc argumentada i que es desentenen de les responsabilitats a portar una criatura en la vida. L'Estat pot donar ajudar a les persones que hi hagi l'ha pres aquesta decisió. La responsabilitat de les necessitats mínimes és d'aquelles persones que han pres la decisió i, per tant, privada. Pensar que l'Estat o una comuna cuidarà de la criatura per tu és una afirmació greu; que podria pensar algú que està en una etapa adolescent. La responsabilitat de prendre una decisió tan important: com cuidar d'un ésser humà és de les persones adultes que han pres la decisió. Per això aquest no rotund a les paraules extretes per part d'Anna Gabriel l'any 2016.

Decisió de donar a la vida uni filli, una filla o un fill.

És una decisió important. No estem portant un Pokémon a la vida, sinó una vida que viurar en una societat. Una societat amb uns valors unes necessites i evidentment unes necessites que requerirà la criatura. La decisió és personal i privada d'aquelles persones que l'han pres. L'Estat ha d'ajudar, i això és evident, però les vivències o les peculiaritats d'aquestes persones madures i adultes que han pres la decisió, són seves. Recursos econòmics, de treball, familiar, estil de vida, etc. Són coses personals i privades que l'Estat pot ajudar a millorar, però que són personals de cadascun.

Conclusió

Si no sou prou madurs o adults o no teniu recursos per portar algú a la vida. No la porteu, perquè aquesta vida patirà. És una vida i no és un Pokémon.Si us plau, tinguem seny i toquem sempre els peus a terra.